Per Maria Gelabert (LinkedIn)
Professora titular de la Universitat de Barcelona i co-fundadora de Biocontrol Technologies S.L., M. Isabel Trillas és un clar exemple de dona treballadora. Mostra d’això és el fet que és una de les 12 finalistes dels premis de la UE a la Dona Innovadora 2017, que se celebraran avui (8 de març) a les 18:30h.
El 2004, M. Isabel Trillas va fundar Biocontrol Technologies i des d’aleshores ha compaginat la vida de científica amb la d’emprenedora. L’objectiu de l’spin-off és portar al mercat el producte T34Biocontrol, un agent de control biològic per a plantes hortícoles i ornamentals. Actualment ja s’està distribuint per gran part d’Europa i EEUU.
Pregunta: Dona, científica i emprenedora; en quin dels tres perfils has trobat més dificultat a l’hora de tirar endavant amb Biocontrol Technologies?
Resposta: En el fet de ser dona no he trobat dificultats. A la universitat, i sobretot en una escola de biologia, hi ha tant homes com dones. Sempre hi ha algú puntual que no tolera que siguis líder o que es pensa que ets la secretaria, però res més enllà. Pel que fa a científica potser hauria estat més fàcil que m’entenguessin si hagués estat en una escola d’enginyers agrònoms, on estan més avesats a fer productes d’aquest tipus. A la UB el primer problema va ser el fet que fos per a agricultura, però un cop van veure les possibilitats tot van ser facilitats. Un dels papers de la universitat és que les coses arribin a la societat, no només fer ciència. El que passa és que a vegades com només ens avaluen per fer ciència... Finalment està el tema de l'emprenedoria. Aquí no se’ns demana que siguem emprenedors i a vegades entre els professors no ens acabem d’entendre en aquest tema. Tot i això entre els companys ho he portat amb discreció i mai he tingut problemes.
Pregunta: Actualment les dones acostumen a dedicar més temps als fills que els homes (tot i que cada cop està disminuint aquesta diferència). A part de dona ets una científica emprenedora, d’on treus el temps i com ho compagines?
Resposta: És cert que socialment és més difícil si ets dona però jo sempre dic que tot el que he fet és gràcies a la meva família, que s’ha implicat i sempre m’ha donat suport. El que veig és que aquest desenvolupament l’he pujat com un fill més, i al final m’ha sortit tot molt bé.
P: Anant més cap a la part d’emprenedoria, què et va portar a innovar?
R: Amb el descobriment d’aquest microorganisme hauria pogut fer ciència teòrica com l’havia estat fent fins aquell moment, ningú m’obligava a desenvolupar un producte. Però el fet d’haver treballat en el sector potser va ser el que em va fer veure les coses d’una manera diferent. Al tornar d’Estats Units vaig treballar d’assessora en una cooperativa de productors de plantes. A allà vaig veure de prop que amb Fusarium no hi ha una solució. Al ser un fong que entra pels vasos enseguida s’escapa dels productes químics, i tot i que n’hi ha de sistèmics és tot molt difícil. Conèixer el problema de primera mà em va donar forces per a agafar al vol la oportunitat i desenvolupar-la per a tenir el producte.
P: Així doncs, la innovació és fruit d’una oportunitat que apareix quan menys t’ho esperes o s’ha de buscar?
R: Oportunitats n’hi ha constantment però s’han de trobar i saber-les explotar. En el món de la recerca sempre es troben coses, només cal estar atents als resultats. Sobretot s’ha de mirar amb atenció aquells resultats inesperats. Però a més de trobar la oportunitat també s’ha de decidir què es fa amb ella. Un cop teníem la soca ens vam plantejar si fèiem articles o ho portàvem a la societat. Tot i que publicar-ho era la situació més còmode, jo vaig veure l’aplicabilitat del que havíem trobat i vaig considerar el camí fins a arribar al mercat com un repte personal. És un camí difícil, però ho hem fet.
P: Un cop es té la idea cal ser emprenedor per a fer aquest camí. Un emprenedor neix o es forma?
R: Quan em vaig presentar al concurs em van fer una sèrie de preguntes, i una d’elles era dir les meves regles de l’emprenedoria. La meva filla em deia que ho busqués en un llibre però jo em sento emprenedora, i la UB i la FBG també ho creuen. Així doncs vaig pensar que me n’havia de sortir. Vaig fer una llista del que creia sense buscar-ho a enlloc, basant-me en la meva experiència. I igual que jo ho he descobert, possiblement en altra gent també estan amagades aquestes característiques, són emprenedors però no ho saben. Molts cops si algú et fa una reflexió en una conferencia i et presenten una sèrie de punts potser dius “ostres jo en tinc sis de set, potser sóc emprenedor”. En aquell moment estaràs més atent, aquesta revelació t’estimula. I a partir d’aquí obriràs els ulls per a trobar la oportunitat. Per això jo crec que s’hauria de difondre més. A vegades dic als alumnes que han de ser emprenedors, s’han de fer el seu propi negoci. Penso que el futur de molts és fer-se el seu treball.
P: Sempre hi ha hagut emprenedoria però últimament sembla que n’hi hagi més. Està de moda ser emprenedor?
R: Si que és una mica de moda perquè se’n parla, i quan es parla d’alguna cosa vol dir que està de moda. Com ja hem dit és important que es posi la possibilitat sobre la taula per a despertar l’emprenedor que molts portem dins. La capacitat de ser emprenedors en aquest país la tenim, però moltes vegades això està parat. Per exemple a la universitat no t’estimulen aquest tipus de coses. Parlant-ho fa que ho puguem trobar i decidim explotar-ho.
P: Quins creus que són els dubtes més importants dels emprenedors de l’àmbit biotecnològic?
R: Hi ha un dubte important que és el finançament. Tot i que menys que en altres llocs, aquí hi ha diners. El problema molts cops és que en l’àmbit biotec els desenvolupaments necessiten temps, són de llarg termini. Però en canvi molt capital risk és de curt recorregut, i aleshores estem davant d’una contradicció. Nosaltres ens vam trobar que anàvem avançant i ens anaven bé les coses però ells se n’havien d’anar i volien vendre. I ningú ho comprava perquè encara no havíem acabat. Tecnològicament el procés és llarg i aquest problema talla molt la innovació biotecnològica.
P: Què creus que s’hauria de fer per a millorar el problema del finançament?
R: Primer necessitaríem un fons on la gent entengués. No tothom hi entén en coses de biotecnologia, i a més és molt ampli. Per exemple el nostre de microorganismes no té res a veure amb altres vessants de la biotecnologia. Així doncs falta aquesta especificitat i falten recursos. També penso a vegades que sóc jo que no els he sabut trobar, potser és la meva limitació. Al final s’acaba fent amb molt esforç i veure la dificultat pot desmotivar a possibles nous científics emprenedors.
P: Fins a quin punt és important la sort en un procés d’emprenedoria biotecnològica? Com s’ha d’atraure?
R: Jo no hi crec en la sort, la sort un se la treballa cada dia. Quan vaig treure les primeres beques li vaig dir a la meva mare “quina sort que tinc”. I ella em va respondre “amb tot el que has treballat i t’has esforçat, quina mala sort tindries si no ho traguessis”. Una mica és això, la bona o la mala sort se la fa un treballant.
P: Per acabar, quin consell donaries a la gent que s’està plantejant el món de la ciència pel seu futur?
R: Fes el que t’il·lusioni. Jo volia ser mestre, i en aquell moment per a ser mestre podies fer el batxillerat petit o el gran, i vaig fer el gran perquè vaig pensar que en el futur seria interessant. A l’hora de triar la carrera vaig pensar que podia anar a aprendre a ensenyar o podia aprendre un contingut i desprès ja veuria com l’ensenyo, i així em vaig posar amb la ciència que era el que em feia il·lusió en aquell moment. De fet quan vaig acabar la carrera amb una altra companya ens vam apuntar a pedagogia però com a carrera no ens va agradar, ho trobàvem poc científic. Jo mai havia pensat en dedicar-me a la ciència però això no impedeix que hi ha companys que ja de petits ho tinguin clar. Jo el que penso és que t’ha de fer il·lusió el que facis, i si ho tens molt clar des del principi fantàstic. I si no a mesura que vas coneixent les coses, et vas entusiasmant.
